Pere i el llop...

No, aquest llop no és


Supose que tots hauran escoltat algun cop el conte musical Pere i el llop, de Sergei Prokofiev, basat en el conte popular rus del mateix nom.


El Pere era un jove pastor (filldelagranputa) que es passava molt de temps cuidant de les seves ovelles i, com que a vegades s'avorria veient-les pasturar, molts cops s'empescava coses per a divertir-se. Un dia, va decidir que seria una bona pensada divertir-se a costa de la gent del poble que hi havia per allà a la vora. S'hi va acostar i va començar a cridar:


-Socors! el llop! que ve el llop!


Els vilatans, van agafar el que tenien a mà i corrents van anar a ajudar el pobre pastor (filldelagranputa) que demanava auxili, però quan van arribar allà, es van adonar que tot havia estat un broma pesada del pastor (filldelagranputa). I es van enfadar, i molt! Quan ja els vilatans se n'anaven, al pastor (filldelagranputa) li va fer tanta gràcia la broma que va pensar en repetir-la. I quan els vilatans ja eren prou lluny, va tornar a cridar



- Socors! el llop! que ve el llop!


El cas es que quan el llop va venir de veritat, ningú no va fer-li cas al pastor (filldelagranputa) i l’animal es va cruspir totes les seves ovelles i li va furtar la cartera i el seu iphone (que havia comprat el mateix dia a un altre pastor amb problemes amb la cocaïna).



Per fill de la gran puta.


Bé, si volen llegir-lo, el tenen a la xarxa, que jo no són Teresa Rabal.



No, aquest Pere tampoc...

On anàvem.


Ja fa anys, les nostres autoritats ens adverteixen, sense solució de continuïtat, de tot un reguitzell de perills que ens aguaiten. Ara em venen al cap l’efecte 2000 (amb el ministre Cascos tancat a un búnquer per defensar-nos del mega virus, aquell que faria que els nostres ordinadors es posessin a comprar viagra xinesa compulsivament sense fer cas a les nostres ordres: viagra no, porno, porno!), la grip aviar, “las vacas locas”, el fitxatge d’Anelca pel Real Madrid, la febre aftosa, els maies i la fi del món al 2012 (ah, no, aquesta encara no toca), la grip A (aquest estiu semblava que tots moriríem si no portaven la màscara), l'anunciat nou disc de La Trinca...


Al final, però, totes aquestes amenaces van quedar en ben poc, i els ciutadans hem anat immunitzant-nos davant totes les mostres provocades d’histèria col•lectiva...

Aquesta immunitat, de la qual fins ara n’estava orgullós, ha acabat, però, tocant-me els collons.



Portem més d’un any escoltant parlar cada dia del apagón analógico.



Apagón analógico amunt, apagón analógico avall... que si l’antena, que si el descodificador, que si us quedareu sense veure Intereconomia i la tele del Jiménez Losantos... I jo, que sí, que sí, que ja estem un altre cop amb merdes...





Doncs, bé, ahir vaig engegar el televisor i...










... a la merda la tele.



Tot i que, potser he sortit guanyant... des que es va acabar Dallas, la cosa sembla que no remunta




No estava mort, va ser un somni que va durar 400 capítols...

Canvi d'horari

Ja ens han canviat l'hora.



Són les 7,30 del matí i encara és de nit. Aquesta tarda, seran les 9 i encara serà de dia. El dia es farà llarg i llarg i jo aniré fent-me petit i petit, cada vegada més encongit i minvat de forces per causa de l'astènia. Digue'm tradicionalista, però m'agrada que al matí brilli el sol i a la nit les estrelles i la lluna.O sense tanta poesia (perquè el sol i les estrelles me la porten fluixa), el que vull és llum de dia i foscor de nit. El contrari em sembla tocar-li els collons al personal.


Diuen que ho fan per estalviar energia, però el cas es que a mi me la treuen tota.

És diumenge, entreteniu-vos!

Es confirma, la culpa és dels pares que les vesteixen...

Breu sobre lleis, espies i putes cabres

Napoleó, quin cabró

Una ràpida, que és divendres.



Comencem amb la Constitució. No s'espantin, és un article només.

Article 14

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

I uuuuna meeeeeeeeeeerda!



Potser, com deia el porc Napoleó, tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d'altres.

Ahir va declarar als Jutjats a la Ciutat de la Justícia de Mallorca l'ex-president balear i ex-ministre, Jaume Matas, per un problemeta que, sembla, va tenir amb uns milionets d'euros fa un temps.

El seu advocat va demanar que els canviaren de sala, davant la sospita de micròfons ocults. El jutge els va fer cas i jutges, fiscal, advocats, funcionaris i imputats, van haver de muntar la paradeta a un altra sala de vistes.


Si algun dia es veuen vostès davant un jutge, proven de demanar el mateix.


Ja els avanço jo quina serà la conseqüència de la seva petició.

L'acusat està com una puta cabra!

Tornar a l'escola

Ja fa anys que ve passant, però cada vegada amb més intensitat. Els nostres governants, d'un i altre color i d'una o altra administració, volen que les obres públiques que fan lluïsquen cada vegada amb més esplendor.

Si no ho poden aconseguir amb l'arquitectura, el disseny o l'enginyeria, tracten de fer-ho amb els noms. La nomenclatura és important i, com passa a l'anunci d'Avecrem, no és el mateix un arròs i verdura que un "arroz a la cazuela con vegetales contentos".


Cada cop de manera més ostensible es van canviant els noms de les coses per fer-les més ostentoses, arribant fins i tot al ridícul.

Tota la vida em parlat dels Jutjats (o Jusgat, si atenem a l'etimologia popular). Hem anat al Jutjat a inscriure un fill al Registre, a impugnar més tard la nostra paternitat, quan descobrim que té una sospitosa retirada al veí del cinquè, i finalment per divorciar-nos (el matrimoni, però, el varem fer per l'església, que sempre queda millor a les fotos, que ningú gose acusar-nos d'hipòcrites ).

Anys més tard però, els Jutjats varen canviar de nom i van passar a dir-se Palaus de Justícia... On va a parar? Si un lladre ha d'anar a declarar un dia per un robatori al Palau de Justícia, la seva professió sembla molt més honrosa. Al cap i a la fi, els palaus sempre han estat cosa de monarques i grans dignataris (bé, també Franco vivia al Palau del Pardo però, com deien els duros, això era cosa de la G. de Dios)


L'últim pas en aquesta evolució ve produint-se ja fa uns anys. Els senyorials Palaus de Justícia, han passat a anomenar-se Ciutat de la Justícia.



Un alcalde de poble podrit de diners i corrupció per la sospitosa concessió de llicències urbanístiques, a qui la policia treu emmanillat de l'ajuntament. Els veïns esperen a la porta i l'alcalde, per tranquil·litzar l'electorat crida: "no passa res, tranquils, que vaig a la Ciutat a lluitar pels vostres interessos".



Potser passa com en aquell acudit.


Un polític mostra a un nou col·laborador els avanços assolits durant la legislatura a les diferents infraestructures. Li mostra escoles on encara hi ha aules prefabricades, biblioteques amb llibres obsolets (però amb tota l'obra de César Vidal Pío Moa o Jiménez Losantos, com passa al meu poble), centres de salut amb cues kilomètriques... Finalment, van a la presó. Allí les instal·lacions són meravelloses, la biblioteca té les millors publicacions, les aules de formació compten amb pissarres digitals i la infermeria sembla la Clínica Teknon. L'ajudant pregunta els motius d'aquesta diferència i el polític respon:

- vamos a ver pardillo, es que tú aún piensas volver a la escuela?

Coses que no vull veure

Hui en dia, un pot demanar que no li deixen propaganda al portal de sa casa. Es posen uns cartellets a la porta del tipus “no queremos publicidad, si la deja, el presidente de la comunidad le perseguirà hasta acabar con su vida”. També hi ha maneres d'aconseguir que els bancs no ens envien a casa munts i munts de cartes (tot i que això no vol dir que no ens les cobren) inútils, el contingut de les quals ja coneixem, perquè consultem a diari els nostres comptes onlain. Les operadores de telefonia mòbil i internet també ens permeten fer consultes del nostre contracte a la xarxa i, fins i tot, rebre allí les factures, estalviant-nos de veure una carta més a la bústia. Els nous sintonitzadors de TDT ens ofereixen la possibilitat de bloquejar canals i evitar, per exemple, que els nens tinguen accés a segons quins continguts, i el mateix passa amb Internet. A més, TVE ha deixat d’emetre anuncis, però també a la resta de les cadenes, fent servir el comandament, és fàcil decidir si vols veure’ls o no. Amb les plataformes digitals, els canals que podem veure a casa augmenten exponencialment i és difícil no acabar trobant alguna cosa que ens agrade (tot i que el 60% dels cops sigui porno).





Existeix una agencia de protecció de dades, que vetlla per la nostra privacitat i, alhora, ens estalvia d’assabentar-nos de coses alienes que no ens interessen. Cada vegada és més freqüent caminar pels carrers amb auriculars, que ens ajuden a evadir-nos de la resta del món, interposant entre "ells" i "nosaltres", una infranquejable barrera de blanques, negres, corxeres, semicorxeres, fuses i semifuses.Caminar amb banda sonora pel carrer és un dels majors graus d’abstracció que es pot assolir (si un dia, però, morim atropellats per un camió de Matutano, haurem de valorar si ha pagat o no la pena). Hi ha milers i milers de publicacions als quioscs: revistes d’esports desconeguts, de periquitos, d’iguanes, sobre parapsicologia, religió, filosofia, sexe, fubol, el Real Madrid... Pots triar quina vols llegir i quina no. El mateix ens passa amb els blocs; ningú no ens pot obligar a llegir el seu. Tenim una llista de favorits, que llegim cada dia, i podem evitar llegir aquells que no ens interessen pas.

He decidit no veure't el careto

Al feisbuc podem triar quins són els nostres amics, (amb un concepte força prostituït de l'amistat, però aquest és un altre tema i un altre dia en parlarem) i acceptar o rebutjar invitacions per unir-te al grup d'adoratrius de Bigote Arrocet, la Pelos o la Bombi. Si al teu poble es fan processons de Setmana Santa i estàs tip de veure-les cada any, és fàcil agafar un borreguero avió de Ryanair i, per 4 duros, pots passar uns dies a Londres, lluny de les flagel·lacions, les cornetes, els romans i els KKK amb patent de cors per tallar carrers i carrers durant tota una setmana. Vas pel carrer i un rastafari et para i et demana si vols fer-te soci de Greenpeace, de l'Acnur o del PP, tu dius que no i segueixes caminant. Ell insisteix, però finalment pots desfer-te’n. Un Testimoni de Jehovà truca a la teva porta i pots decidir si obres o no i, si obres, eres lliure de decidir si faràs cas al seu anunci del nou adveniment del profeta, abraçaràs la fe i aniràs al Saló del Regne el proper dissabte, per compartir càntics amb els nous germans i estalvis amb el creador (i no parle de cap déu, sinó d'aquell espavilat que està omplint-se les butxaques amb aquesta història, assegut a la Watch Tower de Nova York, aquesta gent mai no n'aprendrà de l'austeritat catòlica) o si els faràs empassar-se el fullet escrit en espanglish que t’ofereixen.




En definitiva, que és molt fàcil decidir el que un vol veure i el que no...





Però...per què és tan summament difícil evitar que un pare primerenc t’obligui a veure totes les ecografies en 3D del seu nonat que porta al mòbil?

Li té una retirada a la mare...

Benvolguts futurs pares: m’importen un ou les caretes i les manetes dels vostres fills, i no vull saber si, ja abans de néixer, té la cigala com la del seu progenitor. Els NOUnats són éssers lletjos i d'aspecte desagradable, però és encara pitjor amb els NOnats. No estan complets. Sovint tenen només tres o quatre dits i uns caps de tamany clarament desproporcionat. A més, a les noves ecografies surten d'un estrany color groc. Aquestes tres coses juntes em poden fer gràcia si parlem d'un habitant d'Springfield, però en un projecte de persona em fan por, molta por.

¡Esta sí!

¡Esta no!

Em sembla que us ha quedat clar, no? Doncs, avís per navegants. Com el qui avisa no és traïdor (òbviament el que és, és avisador), després no vull ploriquejos ni indignacions de pare ultratjat.

Si em torneu a mostrar aquestes fotos (o fins i tot vídeos) em veuré obligat a fer un comentari desagradable, molt desagradable, sobre la criatura i això no us agradarà.





Per què no ens estalviem mútuament el patiment?





Gràcies i bon dia.

És diumenge, entreteniu-vos!

I una lectura.

Un mal dia dins una mala setmana

Doncs això, que porte una setmana de pena i hui que podia descansar, em toca pencar per culpa d'un, d'un ... deixem-ho en gandul fill de puta....











P.S. Aquest cap de setmana em tocarà escriure o em tancaran el bloc...

Jo abans tocava el piano...

...ara ja no.


Se m'ha oblidat com fer-ho.

La nostàlgia ja no és el que era...

Acabe d’escoltar al telediari que uns empresaris dels Estats Units han col•locat una tanca publicitària amb aquesta imatge. En anglès, diu: “Ja em trobeu a faltar? “. Pel que sembla, una part de la societat estatunidenca pensa que l’anomenat “Fenomen Obama” està desinflant-se, i que cal tornar a comptar amb un governant “dur i guerriller” com en Bush.



Tot i que no compartisc ni el desig de que aquest senyor torne a dirigir el món, ni els qualificatius que aquests seguidors li dediquen, sí em faig la següent reflexió. Sovint ens queixem dels nostres governants i la majoria dels cops ho fem amb tota la raó del món. Ens agradaria que un altre vingués i provés de fer-ho millor. El que no tinc tan clar és si, davant el fracàs d’aquest segon mandatari, ens recordaríem d’aquell que ja va marxar o tornaríem a desitjar que en vingués un de nou.



Em fa por pensar que un dia podré desitjar veure un cartell com aquest:

És diumenge, entreteniu-vos!

Si vols que tothom veja una foto, censura-la

Vostès coneixien aquesta màxima, veritat?




Ells no...

Brit Pop Rock 80's & 90's

The Haçienda (Manchester)




Ahir em va envair la melangia



Vaig recordar una època de la meva vida que vaig dedicar a escoltar música britànica. Vaig estar remenant alguns compactes i vinils (tot i que ja no tinc tocadiscs, bé, en tinc un, però sense agulla des de fa 12 anys) i aquestes són algunes de les cançons que vaig revisitar (ja fa ràbia la paraula, eh). La moda del moment, tampoc no vaig ser jo massa transgressor. Com no estic molt inspirat per escriure, he decidit penjar uns quants vídeos. Els més joves poden trobar coses noves i aquells que ja els coneixien, poden recordar què feien quan eren més joves.


Al primer vídeo la cançó no està completa. Va ser una de les primeres aparicions en directe dels desapareguts Stone Roses a la tele (la presentadora diu que és la primera, però no ho tinc tan clar) i una sorpresa inesperada amb la llum, ens permet disfrutar d'una de les clàssiques pixades fora de test del Ian Brown, cridant "amateurs, amateurs", mentre la senyora tracta de donar explicacions.


També aprofite per recomanar un parell de pel·lícules interessants sobre aquell temps i aquesta música. La primera es diu 24 Hour Party People i es centra en la carrera musical dels Happy Mondays (i una mica de Joy Division). Tot al voltant d'un dels més mítics locals d'aquell moment, The Haçienda, en Manchester. La segona és Control, centrada en la vida (més aviat la mort) del cantant de Joy Division, Ian Curtis.

Breu reflexió sobre publicitat i festivitats

Ahir, quan estava dutxant-me, tenia la ràdio engegada i tot eren anuncis.


Em passa cada dia. Arribe a casa i vaig directe al quarto de bany. Pose la ràdio i estan donant les notícies i, just quan entre a la dutxa, el noticiari acaba i comença una publicitat, que m’acompanya fins que acabe i em pose el barnús.


Com molts de vostès saben i segur alguns ignoren, les agències, quan contracten la publicitat, fan un estudi previ per saber qui escolta la ràdio a segons quin hora i així colar-li els anuncis més escaients perquè el consumidor incaut pugui caure en el parany. No em queda clar, però, quin tipus de gent té pegada l'orella al transistor a aquesta hora, ja que els anuncis tenen sovint poca relació els uns amb els altres. La cosa està ben clara quan emeten novel•les sud-americanes (no em sembla just malbaratar un ela geminada per referir-me a aquest gènere, però el corrector del Word és implacable), tot són anuncis de senyores amb pixera i dentadura fluixes a qui cal vendre compreses i adhesius per les pròtesis. També a la nit, quan proliferen els anuncis d'allargadors de penis. Els publicistes saben ben cert, que si un té la cigala com Déu mana, (la Bíblia és molt clara sobre la mida de les polles) quan es fa de nit no es queda mirant la tele, sinó que està al llit fent us del matrimoni o bé prostituint-se per una mínima dosi de crack i amor fingit.


Ara bé, la meva reflexió no va per aquí.


Volia parlar hui d’un dels tipus d’anuncis que vaig escoltar i que es referien, amb noms diferents, a una mateixa cosa. Ambdós noms, però, em van sobtar per anacrònic un i per cancamusero l’altre.



Vaig escoltar, principalment, dos tipus d'anuncis:


1. Anuncis de compostos polivitamínics: Revital, Ceregumil i Alertal.


Benvolguda Alaska, si "tienes el cuerpo desencajado y el fémur muy dislocado", ningú es creurà que és per prendre Alertal


2. Anuncis de viatges per al proper pont del 19 de març.



Els anuncis de viatges, però, mai no feien referència a una data concreta del calendari. Aquí també en vaig trobar de dos tipus:


1. Anuncis en què es parlava de viatges per al Dia de Sant Josep.






2. Anuncis en què es parlava de viatges per al Dia del Pare.




I aquí va la meva reflexió en forma de pregunta.


Quina denominació consideren més escaient?

Quina expressió els agrada més / els fa més fàstic fer servir per referir-se a aquest dia de festa?



1. Dia de Sant Josep


Aquest senyor, és un dels més maltractats de la Història de la Humanitat. Mentre tot el món anava pels puestos gaudint i beneficiant-se dels miracles del seu fill (que si Lázaro levántate y anda, que si tomad panes y peces, que si os convierto el agua en vino), ell havia de quedar-se a la fusteria treballant com un beneit. Però ja va morir fa molts anys. A tots els pobles es canvien els noms dels carrers quan el personatge a qui fan referència fa anys que no és sobre la capa de la terra. Així ha passat amb Franco (llevat als pobles de Galicia, on encara esperen el “ Segundo Advenimeinto del Caudillo”) Per altra banda, Sant Josep, pare, el que se diu pare... tampoc va ser. Durant anys quan hom es referia a ell, feia servir la fórmula “Jesus Christi Pater Putativus”, que significa pare putatiu o suposat de Jesucrist. Més tard els copistes van escriure primer JCPP i després ho van reduir a PP, i d’aquí ve l’origen de la paraula castellana Pepe. Que volen que els diga?. Si passes a la història com a pare suposat i com a creador del nom del meu cunyat i d’un partit on milita amb èxit la senyora Esperanza Aguirre, no sé si et mereixes un dia de festa.








2. Dia del Pare



És aquesta una creació de El Corte Inglés per vendre corbates i perfums i que després ha estat ben acollida per totes les mestres de primària del món, que han trobat un motiu per tenir els nens entretinguts, fent una manualitat que regalar al pare. Sovint, aquesta és un aparell estrany amb forma de poma tallada amb fusta de marqueteria amb dos ganxets per penjar claus i un espillet. Quan li preguntes al xiquet què cony és, diu: pare, no ho veus, és una manzanallaveroespill. Aquest dia serveix també perquè els pares divorciats netegen la seva consciència amb un menú de 13 euros del McDonalds i 130 euros gastats en crispetes, cocacoles, gominoles i dues entades per veure al cine Avatar o 8 y medio de Fellini si el nen ens ha sortit mudernillo, cultureta i progre. A més, de vegades els nens ni ho mereixen. Com diu aquest senyor d’aquí baix, els fills de hui en dia es queixen de tot i no es mereixen el que es fa per ells.

De Jutjat de Guàrdia

Bull, va faltar ell...




Divendres passat vaig assistir a un dels espectacles més surrealistes de tota la meva vida.

Tot i que, de vegades, quan expliquem coses al bloc, exagerem una mica les anècdotes per fer-les més interessants, el que vaig a narrar ho vaig veure amb els meus ulls i ho vaig escoltar amb les meves orelles, tal i com ara diré. 100% verídic.


Fa un parell de setmanes a un amic li van furtar el cotxe un dissabte a la nit. Aquella mateixa matinada, la Guardia Civil el va recuperar i va detenir un dels lladres. Tot, abans que el meu amic se n’adonés del furt.

Lloades siguen les Forces i Cossos de Seguritat de l’Estat.


El diumenge, el van trucar a casa a primera hora, va anar a la Caserna i allí va identificar el vehicle i va poder denunciar els fets. Tot i que esperava un desastre, el cotxe estava en bon estat. Només havien rebentat una de les llunes petites de la porta del conductor i havien fet el pont.


Els guàrdies van explicar-li com havien trobat el vehicle robat i ell, quan va arribar a casa, m’ho va explicar a mi.

Increïble. D’antologia del disbarat.


El dilluns el van convocar als Jutjats, on va declarar els fets i es va fer una taxació pericial dels danys del cotxe. El meu amic no va reclamar indemnització ja que té l’assegurança a tot risc. Tot i això, la jutgessa li va dir que tindria que anar al judici que es celebraria dies després.

I així arribem al divendres.


Com mai no havia vist cap judici de veritat (que no fos de pel•lícula, vull dir) i tenia festa a la feina, vaig acompanyar-lo i allí vaig ser testimoni d’un dels episodis més hilarants de la història de la Justícia.


El judici es va celebrar a una sala petita. Dues fileres de bancs per al públic (només estava jo, el meu amic va haver d’esperar fora ja que havia d’intervenir com a testimoni), una tarima amb uns taulells on estaven la jutgessa, una fiscal i un senyor que després vaig descobrir que era el Secretari Judicial. Tots tres vestien amb toga negra amb punyetes brodades (de perruques blanques i de martells no en vaig veure).

Va arribar l’advocat del lladre (també amb toga) i va anunciar que el seu client no vindria al judici. Segons van explicar, si el delicte no és massa greu, l'acusat pot decidir no presentar-se, però si el seu advocat sí que hi és, el judici es pot celebrar. Quan els explique el que va passar, entendran la decisió d’aquesta persona.


- Jutgessa: vamos a celebrar el juicio oral número X del año 2010, en el que, en situación de ausencia legal se juzgará al acusado, Babau (no recorde el nom i aquest és escaient). Está presente su abogado. Tiene la palabra el Ministerio Fiscal.

- Fiscal: con la venia de su señoría, el Ministerio Fiscal interesa la declaración testifical del agente de la Guardia Civil, con número de carné profesional 111111.

Entra el guàrdia amb un gran somriure. No porta l'uniforme, sinó que va vestit de carrer.


- Fiscal: ¿intervino usted en la detención del acusado y en la recuperación del vehículo? (també riu)


- Guàrdia: sí señoría (riu descaradament)


- Fiscal: explique a la sala cómo tuvieron lugar los hechos.



Aquí va començar l'apoteosi.

El guàrdia té accent andalús i explica els fets com si fos Chiquito de la Calzada. Tot i que la jutgessa, la fiscal i el secretari proven d'evitar-ho, tots tres riuen mentre es tapen la boca amb la mà. L'advocat prova de romandre seriós, però tampoc no ho aconsegueix.






- Guàrdia: sí claro. Pues miré usted, yo iba en el coche patrulla con mi compañero y nos cruzamos, sobre las tres de la mañana, con un vehículo que circula, sospechosamente, de forma muy lenta. Al percatarse de nuestra presencia, aceleran haciendo chirriar las ruedas y comenzamos una persecución. El vehículo sospechoso abandona el casco urbano y se adentra en una zona de campo. Al final de un camino, el vehículo se detiene y sus dos ocupantes lo abandonan corriendo entre un campo de naranjos. Nosotros les seguimos durante unos minutos hasta que les perdemos de vista.

- Fiscal: pudieron identificar a los ocupantes?

- Guàrdia: no, no señoría, no pudimos verles el rostro. Decidimos ocuparnos del vehículo. Aunque no estaba denunciado como robado, tenía una luna rota y el puente hecho, así que activamos el protocolo de recuperación de vehículos robados.


- Fiscal: en qué consiste?


- Guàrdia: pues el caso es que no se cumplió totalmente. En principio, una grúa tiene que hacerse cargo del coche, pero como era tarde, la central nos comunicó que no era posible contactar con una. Como el coche tenía todavía el motor encendido, decidimos llevarlo nosotros hasta el cuartel. (cada vegada riu més fort). Yo me puse al volante del coche robado y mi compañero me siguió con el patrulla. A unos 200 metros del lugar, mi compañero se separó un poco de mí, ya que otros vehículos cruzaron la calle. (en aquell moment li falta dir "ti das cuen" i fer saltets). Entonces vi a una persona que, agitando los brazos, trataba de llamar mi atención. Yo me había quitado la gorra, pero iba vestido con el uniforme oficial, claro, y como no es habitual, no pensé que conducía un vehiculo civil. Me acerqué al ciudadano que requería mi ayuda y... (tota la sala riu com si fos un monologuista qui parlés, ja ningú tracta de dissimular), en ese momento, esta persona abrió la puerta del copiloto y (jajajajajajajaja) se montó al vehículo.


- Fiscal: y qué le dijo?


- Guàrdia: arranca, arranca y corre, que viene detrás la Guardia Civil!


El figura es pensava que el seu còmplice havia aconseguit fugir amb el cotxe.

Tots rèiem amb la boca oberta i compreníem que l'acusat hagués decidit no deixar-se caure per allí. Una cosa és acabar condemnat i d'altra és que, a sobre, tots es riguin de tu mentre tu estàs dempeus al bell mig d'un jutjat...

Mentre, el guàrdia no renunciava al seu minut de glòria i seguia explicant la cara d'imbècil que se li va quedar a l'acusat quan va descobrir el que havia fet.

És diumenge, entreteniu-vos!

Breu sobre terratrèmols

Aquestes persones, al meu poble que no vinguen...


Per si de cas...

Situacions incòmodes.

Tots em patit alguna vegada un situació que ens ha fet sentir-nos completament fora de lloc, sense poder reaccionar i amb aquella sensació tan estranya de voler que algú aparegui sobtadament i et clavi un sabre làser per l’ull i així deixar de patir.

Potser el problema sigui estrictament meu. Tinc un sentiment de vergonya aliena massa desenvolupat i sovint, em veig obligat fins i tot a canviar de canal quan, a la tele, surt algú fent l’imbècil més del que les mínimes normes del decor aconsellen. D’exemples n’hi ha milers: està aquell qui es creu que sap cantar i sembla un gat atropellat per un tanc rus, qui es pensa que és un gran ballarí i roda i roda sense saber on va (bé, ell no ho sap, els demés sabem tots que acabarà al terra), qui es creu que sap presidir un país i... acaba al terra també, deixem-ho aquí...


On vull anar a parar? Encara no ho sé, aquest apunt l’estic escrivint a salto de mata i es nota...

No sempre podem, però, carregar-li la culpa als demés. De vegades som nosaltres els que fiquem la pota i provoquem el nostre patiment.


Un exemple clàssic:


[Exterior, dia]

- Hola, Ana, com va tot?


- Molt bé, anem tirant.

- Escolta, enhorabona, que no ho sabia...

- No ho sabies...?

- Que estàs prenyada, que no ho sabia...

- No, Remi (ella sempre em diu Remi, potser es mereix el que li passa), no estic embarassada...potser he guanyat una mica de pes...



Sí, potser podem arreglar-ho amb un parell de pets



Un altre molt recent (encara em ruboritzo):

[A la feina, tarda]

- Juan, el sábado tenemos la boda de Fernando. Vas a ir al final?


- Sí, sí, iré con mi pareja, que al final sí puede venir


- Con tu pareja? Vaya, qué mariconísimo te ha quedado eso…será tu novia, tu mujer… eso de pareja queda gaylor total…


[Saló de bodes, nit, sí, han encertat, la parella del meu company de feina des de fa 6 anys, és un sanguango de gairebé dos metres d’alçada]

- Hombre Juan, que bien, como me dijiste, has venido con tu...pareja...



Mai no ho hagués sospitat...

Les mans fora, que van al pa

La Mano de Dios. Estadio Azteca. Mundial de Mèxic. 22 de juny 1986



Henry passa a Gallas. Gol. Classificació Mundial 2010. Estadi de França-Sant Denis



Gol de Messi. Barcelona-Espanyol Lliga 2007. Camp Nou 9 de juny 2007



Gol del Kun Agüero. Atco Madrid-Recreativo de Huelva. Lliga 2006. Vicente Calderón.





Mario Bros. Un euret a la butxaca. Reino de Champiñón.



Jenny, Fanny, Déborha, Vane i Juani. Can Remitjó. 3 de març 2010















P.D.1 Dos dies de copypaste. Estic mandrós.

P.D.2 Tot i que, la idea cal forjar-la i les fotos cal trobar-les... No em siguin tan exigents... Cony, que els done la mà i volen el braç i... la polla si cal...

P.D 3.· Perdó, perdó, ja estic més tranquil...

I have a dream!

O us llavaré la boca amb sabó de lagarto



Estic content de reunir-me hui amb vosaltres i amb vosaltras en la que passarà a la història com la major manifestació per la llibertat en la història de la nostra nació bloguera.

Pense que ens cal recapacitar i mirar la vida des d'un altra perspectiva. Hem de veure amor allà on abans només trobàvem odi, pau on regnava la violència, somriures on els plors no ens deixaven escoltar el cant dels ocells, vida al temple de la mort...


Amb ajuda ho aconseguirem...








































































































P.D. A la merda el cartellet... puta, merda, follar, hòstia...

P.D. No es pot ser bo... fa mal...


P.D. Ajuda, ajuda sis(6)plau... els vídeos estan convertint-me en una barreja David Meca, Anne Igartiburu i Torrebruno, tots 3 vestits de Boy Scout...







.

Breus reflexions sobre la POSTeritat

Ahir vaig llegir un article d'opinió que parlava sobre un concepte cada dia més imprecís: la posteritat. L'autor analitza com, en una societat en la qual tot està destinat a un consum ràpid, cap escriptor, pintor o director pot tenir la pretensió de que la seva obra perdure més enllà d'un breu període de temps. Alguns dels exemples són evidents: hui no són molts ja, els interessats per obres que fa un parell d'anys eren en boca de tots, com ara el Código Da Vinci o El niño del pijama de rayas. El mateix passarà aviat amb la trilogia Millenium o Avatar.


Hui en dia existeix, però, una posteritat molt més efímera.


La vida d'un apunt a un bloc. La seva esperança de vida no va molt més enllà d'un dia o dos.

No podem negar-ho. Tots escrivim per ser llegits i pretenem que la nostra obra (collons, que pretenciós) provoque alguna cosa a aquells escassos lectors que hem aconseguit recollir. No sempre ens en sortim, tot i que l'esforç dedicat és, de vegades, molt gran. Fins i tot quan llegim alguna cosa aliena, sobre un tema del qual nosaltres ja vam escriure, ens veiem en la pretensiosa obligació de recordar-ho, (auto) enllaçant el nostre apunt. Volem donar-li una segona vida a aquell escrit, com el Tarantino va fer amb un John Travolta encasellat a pel·lícules plenes d'animals amb incontinència verbal.

Al revés, la cosa funciona de la mateixa manera. Tots tenim una llista més o menys llarga de blocs que seguim cada dia. Ara bé, no sempre ens em molestat a llegir les entrades que l'autor havia escrit abans del dia que nosaltres el vam descobrir. A més, si estem un parell de dies sense llegir-los, quan visitem aquests blocs no fem l'esforç de deixar comentaris, ja que ens fa la sensació de que estem davant un producte quasi caducat.


Un bloc que no ha estat actualitzat en 15 dies, és allò més semblant a la piscina d'un motel de carretera a l'hivern....



Abandonat i, si es sembla al meu, ple de merda.