En realitat l'apunt pretenia ser una reflexió molt intensa i treballada sobre les coses que un aprèn de nen i després oblida per sempre. Però la mandra em va envair...i tot a quedat en una trista frase i un casiotone.
Ara bé, el seu comentari em genera un dubte: el que li "mola!!!!" es que jo no pugui tocar mai més el piano?
Jo abans tocava la guitarra... En el moment d'emancipar-me em vaig motivar i em vaig comprar una acústica per tocar-la de nou. D'acord, fa 15 dies que està sobre de l'armari agafant pols, però vostè sap el que fardo amb les visites?
Quan era petit, anava a classes de piano cada dia. Fins i tot vaig aprovar un parell de cursos al conservatori. Un dia em vaig afartar de les classes i ja no vaig anar més.
Anys després sóc incapaç de llegir una partitura o de fer sonar dues notes seguides. Quina llàstima, el món ha perdut un geni...
Encara no sé per què he explicat aquesta història. Potser és frustració
No ho sé, però fins i tot tocar adequadament un Casiotone per a alguns ja hauria estat una gesta. Amb això vull dir que jo el piano no el vaig tocar mai. Afortunadament, perquè sóc nefast amb els instruments musicals. Només se'm dóna bé tocar els collons, i encara així només a estones, miri què li dic.
Jo abans em tocava la polla, ... ara ja ni me l'ha trobo i quan ho faig, desafino... que volen que els hi digui. Es l'únic instrument que tinc a mà. I estic tant desenganyat que ja ni m'hi esmerço.
Sr. Remitjó si no res que fer el cap de setmana miri http://www.vilaweb.cat/noticia/3703579/tocam-soc-teu.html (algun està a prop de casa meva http://www.streetpianos.com/barcelona2010/pianos/parc-de-la-ciutadella)
No sé què coi fot, però com ja m'ha passat més d'una vegada amb el seu bloc, per molt que tingui constància d'un post nou seu, quan hi vull entrar no hi apareix més que un missatge d'error.
- Srta. Tiquis, a Barcelona fan vostès unes coses molt rares... ara que a València van a cremar hui coses que han costat milions d'euros... Si en trobés un d'aquests pel carrer, al menys un do re mi fa sol la si em marcava
- RaTeta, no és trist, no es preocupi, és més bé per cobrir expedient una setmana amb poca inspiració (però no ho digui a ningú)
Osti, com mola!!!!
ResponEliminaEn realitat l'apunt pretenia ser una reflexió molt intensa i treballada sobre les coses que un aprèn de nen i després oblida per sempre. Però la mandra em va envair...i tot a quedat en una trista frase i un casiotone.
ResponEliminaAra bé, el seu comentari em genera un dubte: el que li "mola!!!!" es que jo no pugui tocar mai més el piano?
Jo abans tocava la guitarra... En el moment d'emancipar-me em vaig motivar i em vaig comprar una acústica per tocar-la de nou. D'acord, fa 15 dies que està sobre de l'armari agafant pols, però vostè sap el que fardo amb les visites?
ResponEliminaUn casio! que graaaaaaaaan! això va ser un best-seller d'uns reis de la meva infantesa!
ResponEliminaAixí vosté tocava el piano? no era més aviat l'òrgan? ;)
El que m'hagués agradat a mi tocar el piano. Fins que la psicopata de ma germana es va comprar un organillo d'aquests...
ResponEliminaEl comentari sobre l'article ha estat molt oportú. Mai vaig tenir un piano així. Significa això que no vaig tenir infantesa?
ResponEliminaQuan era petit, anava a classes de piano cada dia. Fins i tot vaig aprovar un parell de cursos al conservatori. Un dia em vaig afartar de les classes i ja no vaig anar més.
ResponEliminaAnys després sóc incapaç de llegir una partitura o de fer sonar dues notes seguides. Quina llàstima, el món ha perdut un geni...
Encara no sé per què he explicat aquesta història. Potser és frustració
No ho sé, però fins i tot tocar adequadament un Casiotone per a alguns ja hauria estat una gesta. Amb això vull dir que jo el piano no el vaig tocar mai. Afortunadament, perquè sóc nefast amb els instruments musicals. Només se'm dóna bé tocar els collons, i encara així només a estones, miri què li dic.
ResponEliminaSom ànimes bessones. A mi em passa el mateix.
ResponEliminaSenyor Merdevalista, sempre podrà fer playback i tocar la sintonia que portaven pregravada. Era aquesta Uf, que xungo!
ResponEliminaSrta Noa, ja està vostè recuperada o parle amb el seu secretari?
L'he acomiadat. Per incompetent.
ResponEliminaMe n'alegro, mai em va caure bé aquell..
ResponEliminaJo abans em tocava la polla, ... ara ja ni me l'ha trobo i quan ho faig, desafino... que volen que els hi digui. Es l'únic instrument que tinc a mà. I estic tant desenganyat que ja ni m'hi esmerço.
ResponEliminaAi, Senyor Gerent, amb aquest instrument sóc jo un virtuós...
ResponEliminaSr. Remitjó si no res que fer el cap de setmana miri http://www.vilaweb.cat/noticia/3703579/tocam-soc-teu.html (algun està a prop de casa meva http://www.streetpianos.com/barcelona2010/pianos/parc-de-la-ciutadella)
ResponEliminadisculpi, m'he deixat endur pels meus impulsos, ara veig que és un post trist... però el casio mola que te cagas...
ResponEliminaNo sé què coi fot, però com ja m'ha passat més d'una vegada amb el seu bloc, per molt que tingui constància d'un post nou seu, quan hi vull entrar no hi apareix més que un missatge d'error.
ResponElimina- Anthony S. Té raó i són les presses. En comptes de pitjar al Desar Esborrany, ho he fet al Publicar i per molt ràpid que ho treguis, sempre surt.
ResponElimina- Srta. Tiquis, a Barcelona fan vostès unes coses molt rares... ara que a València van a cremar hui coses que han costat milions d'euros... Si en trobés un d'aquests pel carrer, al menys un do re mi fa sol la si em marcava
ResponElimina- RaTeta, no és trist, no es preocupi, és més bé per cobrir expedient una setmana amb poca inspiració (però no ho digui a ningú)
Srta, la pianista de les ulleres vermelles no serà pas vostè, no?
ResponElimina