Darwin...te necesito...

Punk és jove i tu ets mig calb...

Aquesta és la meua primera entrada i sé que no es massa elegant començar parlant d'un mateix, però l'elegància no ha estat mai una de les meues virtuts, al menys des que als 14 anys vaig decidir que un xandall i una caçadora vaquera no eren una combinació del tot extravagant...

Ja fa uns anys, vaig començar a perdre el pèl. Sempre ho vaig acceptar amb enteresa, era una cosa que tenia en els meus gens, ja que el meu pare també va començar a mostrar el cartó a la mateixa edat. Cada vegada els cabells eren més escassos i vaig optar per rapar-me a l'1. El problema i la indignació van començar, però, quan sobtadament vaig descobrir que allí on abans no tenia cap pèl, començava a brotar un mant de pèls d'allò més denigrant. Tota la meva esquena, els forats del nas o les orelles, van aparèixer folrats de fins apèndixs filiformes de matèria còrnia...Toca'm els collons...

Quan al principi vaig perdre els cabells, pensava que era cosa de l’evolució...Aquella part del meu cos que fabricava els cabells havia mort, i no podia fer més que dedicar-li un minut de silenci. Però no, la molt puta no havia mort sinó que ara havia decidit seguir treballant, només que ara havia traslladat la factoria a una altra zona franca i venia el seu producte a altres postors . Supose que serà això que ara es diu deslocalització...

Vaig recordar les teories de Darwin sobre l’evolució, la resistència dels més forts i l’adaptació del nostre cos a les necessitats de cada moment (els dits des peus estan a punt de desaparèixer, ja que des que vam baixar dels arbres, no serveixen més que per ser suport d’unes ungles no sempre ben retallades). El meu cas no era d’evolució, més bé caldria parlar del contrari: involució. Uns cabells que eren d’allò més útil (he de reconèixer que fins i tot als 80 vaig lluir tupè...sí què passa, tinc un passat de merda) havien desaparegut per donar pas a uns pèls inútils ja que ni tan sols abriguen...

Li entren a un servidor ganes de fer-se creacionista...