diumenge, 28 de febrer del 2010

dissabte, 27 de febrer del 2010

Ardor


Hui no volia escriure, però tinc una cosa al cap que està turmentant-me.

Des d'ahir tinc aquesta cançoneta ficada a "la puta cabeza" i no sé el motiu. Feia anys que no l'escoltava.

Pot ser algun senyal? M'estan prevenint d'alguna cosa els meus poders extra sensorials? (jo en tinc d'aquests, sí)

Senyor Putin, on té vostè les mans?

No les vull veure a prop del botó vermell...





divendres, 26 de febrer del 2010

Neoloteca: nous termes (valga la rebuznancia)




Gotaigüista

[2010; de got i aigua]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent al gotaigüisme o als gotaigüistes.

2 m i f Que professa el gotaigüisme com a doctrina filosòfica.


2 adj 1 m i f Inclinat a ofegar-se en un got d'aigua davant el més petit dels problemes, mentre tracta d'endossar-los-hi a un altre.

2 p ext Que denota gotaigüisme.



Gotaigüisme


[2010; de got i aigua]


m 1
FILOS Doctrina o convicció filosòfiques segons les quals, davant qualsevol problema per ridícul que aquest semble, en comptes d'enfrontar-lo, hom ha de ploriquejar, bufar i donar pel cul a tot arreu.


2 Propensió de la persona al perculisme* més exacerbat, tot fugint dels problemes que a hom li pertoquen. Es manifesta amb frases com ara "ay mare, ay mare , jo no puc, fes-ho tu" o ara "ves tu al supermercat, a la farmàcia, a la ferreteria, a la pescateria i a la fruiteria quan acabes de treballar que jo hui he tingut festa i he d'anar a la perruqueria"

* No normatiu (de moment; s'incloura a la propera edició)




P.D.Com hauran sospitat, hui algú amb més barra que esquena m'ha tocat els ous.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Exijo disculpas!



Desde hace ya unos meses, el Presidente de mi Comunidad Autónoma, el Muy Honorable Francisco Camps, está siendo objeto de ataques malintencionados por parte de la izquierda más radical y revanchista, que no asume de buen grado el éxito que, convocatoria tras convocatoria, su partido, con Él al frente, tiene en nuestra Región.


Nunca supe quién era el señor de blanco que estaba junto a Él

A raiz de un malentendido con unos trajes que le fueron cedidos, pero que después devolvió (o pagó, que ya no me acuerdo, pero lo que hiciera bien hecho está) un Juez que militó en las filas socialistas, al que ni tan solo voy a nombrar, quiso buscar las cosquillas a tan modélico prohombre. Como todos ya saben, el asunto quedó en nada, como no podía ser de otra manera, conociendo la vil ralea del encausador y el exquisito linaje del encausado.



El día que Rita le dejó su coche

Francisco Camps, Don Paco, como gustamos de llamarle aquellos que tenemos la suerte de vivir bajo su mando de gran capitán, de firme timonel que conduce su barco al mejor de los puertos, nunca se ha servido de su cargo para obtener prebenda alguna, y todo lo que ha conseguido durante estos años, no ha sido sino fruto de su enorme capacidad de trabajo,
celo, dedicación, diligencia, dinamismo, esfuerzo, laboriosidad, tenacidad, valentía, vigor, actividadad, afán, aliento, aplicación, ahínco, desvelo, empeño, interés, vehemencia, voluntad, constancia, empecinamiento, inflexibilidad, insistencia, perseverancia y persistencia.





Por si alguien albergaba dudas acerca de su honradez, el Presidente, aquel que logrará pronto integrar la España invertebrada acechada por el caciquil nacionalismo y de la que ya nos previno Ortega, ha tenido a bien hacer público su patrimonio. Su exiguo peculio no asciende sino a 900 euros. A algún descreído le podrá sorprender, pero tal cantidad es mucho más de lo que una persona, sencilla en sus menesteres pero generosa en sus mercedes, necesita para subsistir. Máxime cuando su mente y su afán no está centrados en el egoista disfrute propio, sino en el servicio al ciudadano administrado.



Por todo lo anterior, exijo, a todos aquellos que pusieron en duda su probidad, pública disculpa...



No, val, ara ja seriosament, com pot tenir la cara tan dura el fill de puta?









dimarts, 23 de febrer del 2010

Bloquejat



Porte un parell de dies una mica bloquejat...






...potser em fa falta temps per posar en ordre les meves idees...





P.D. Tinc molta mandra, disculpen l'apunt gandul...

dilluns, 22 de febrer del 2010

Alliberar tensions






És dilluns i molts tornem al treball després d'un cap de setmana més o menys mogudet. El que menys gràcia ens fa és segurament, trobar-nos amb el nostre cap tocant-nos els collons quan encara no ens em espolsat de sobre la resaca de la nit del dissabte.


Si van vostès AQUÍ, trobaran una apassionant manera de alliberar-se un poc d'aquesta tensió que els causa aquell homenet del bigoti...

Ja em diran si ajuda.


doodie
winklerdaily.com

diumenge, 21 de febrer del 2010

dissabte, 20 de febrer del 2010

Progressió

























Addenda: amb el Photoshop he fet el que he pogut, si volen més qualitat, la trobaran aquí

divendres, 19 de febrer del 2010

El temps real (és una merda)


Anem a veure.

Això del temps real que s'ha posat de moda ara, què collons és?

Analitzem-ho.

1- Temps: Durada i successió de les coses, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme i que hom mesura per fenòmens successius esdevinguts a intervals regulars, com el cicle solar, el cicle lunar, el curs de les estacions, etc.

2- Real: Que té existència efectiva.


Aquest últim mot és un adjectiu, que té com a funció ordinària de completar un substantiu, en aquest cas és el substantiu temps.

El temps real és, per tant, aquell que té una existència efectiva.

No em queda clar. Per que aquesta expressió tingués una veritable utilitat, hauríem de poder contraposar-la a altres tipus de temps, que no foren el temps real.


Què és el contrari al temps real?



Proposaré algunes opcions.


- El temps irreal. Un exemple clar. Quedes amb una xica i ella et diu: "Passa per casa a buscar-me, estaré llesta a les 8 en punt." Tots sabem que a les 8 no haurà triat ni el vestit que va a posar-se.





- El temps ideal. Però quin és el temps ideal?. Supose que cada cosa té el seu. 5 minuts pot ser el temps ideal que ha de transcórrer des que coneixes a una noia fins a que aconsegueixes cardar-te-la.




- El temps mental. Arribes a l'estació de la Renfe amb la llengua fora, penses que fas tard. Aaah, no senyors, el teu tren encara no ha fet la seva entrada a l'andana. Assegut damunt la teva maleta vas contant els minuts, un, dos, tres, quatre... I com si fos la nit de cap d'any, amb cada minut, fas mentalment una campanada, però en comptes de menjar-te un gra de raïm, vas dient: fill de puta, filla de puta, filla de puta...



- El temps aparent: Pagues 12 euros per a veure una pel·lícula de la qual es parlen meravelles. Avatar. Assegut a la butaca, quan només has vist 3 seqüencies, descobreixes que t'estàs empassant un trunyo com un piano. Quan penses la tortura ja no pot durar més, mires el rellotge i només han passat 45 minuts. Tu pensaves que portaves ja 3 hores allà.


- El temps fictici: Son Goku, un dels pocs supervivents del planeta Vegeta i el lluitador més fort de l'univers, llença un cop de puny envers el rostre del Frízer, el primer gran enemic a qui s'enfronta. Tot i que el braç té la força pròpia d'un super guerrer, fins que arriba al seu destí passa més d'un minut, en una seqüencia magistral mostrada, com tota bona lluita es mereix, a càmera lenta...




El temps real és una merda.





dijous, 18 de febrer del 2010

Història d'amor. A pèl?

La foto no té res a veure amb l'apunt, però m'ha fet gràcia



Aquest vídeo que ara veuran, m'agradat i m'ha fet pena. Tot d'una.

M'agradat
perquè, tot i que la història no és realment original, està tècnicament i artísticament ben resolta. És la típica pel·lícula de "chico busca (qualsevol) chica". Ell tracta de triomfar amb una, però... falla, no pot ser. Prova amb la segona... tampoc. Una tercera...carabasses. Conscient del seu fracàs, però encara sense assumir-lo, camina sol i capficat preguntant-se pels motius del rebuig que provoca la seva presència entre les dones. La càmera capta molt bé aquest moment tan trist i ens reflecteix quins són els veritables sentiments del ser esguerrat, sentimentalment mutilat.
La direcció és bona i l'actor sap treure el millor que té dins. El seu rostre és la imatge de la desesperació, la tristesa, la pena, la melangia, la melanconia, l'aflicció, el marriment... Potser pensa en donar-se mort.


Pena, pels mateixos motius. Potser m'he vist massa retratat.


Però bé, finalment tot té remei i un cop de sort (amb una mica de "moralina", això sí) aconsegueix redimir-lo... I de quina manera!


Per cert, he dit abans "chico busca chica"?

No és exactament així...




dimecres, 17 de febrer del 2010

Prestatgeria secessionista, llumins i bidons de gasolina




Com ja vaig explicar, fa uns dies vaig estar a l'Fnac comprant uns llibres. També em queixava de la reduïda oferta de novel·les en la nostra llengua. Com veuran a la foto, a tota la tenda només hi havia una prestatgeria amb el següent contingut:
20% exemplars del Tirant lo Blanc, 20% exemplars de la col·lecció Els homes que no estimaven els bidons de gasolina i en un palau un corrent d'aire somiava que apagava llumins, un prestatge dedicat, segons un cartellet, a Quim Monzó, on no hi havia cap llibre de Quim Monzó, 10% de llibres de Hennin Mankell, altres.


El que més em va sobtar, va ser, però, el cartell que presidia el moble.



Passem per alt que els llibres no són de butxaca, que no estan ordenats per autor i que una lletra de "valencià" sembla estar de vacances (supose que a l'America's Cup) S'han lluït, tres de tres...



Em va recordar aquest vídeo.



dilluns, 15 de febrer del 2010

Compte si aneu a cagar.


Cada dia trobem motius per manar algú a cagar o algú els troba per manar-nos a nosaltres. En aquest últim cas, de vegades tenim problemes per buscar el lloc més adient per deixar-nos anar.

Quan es tracta de defecar, d'evacuar, d'excretar, d'obrar, d'alleujar-se, de deposar, de descarregar, de buidar la panxa, d'obrir les natges, de treure la llenya al pati, d'alliberar a Willy, de fer la dansa del ventre, de practicar-se un exorcisme, d'arrugar la cara, de bombardejar Hiroshima, de pentinar-se els pels del cul cap a fora, de llençar troncs al riu, d'acomiadar al Ministre de l'Interior, de pondre un ou, de perdre un quilo, d'expulsar a Satan del cos, d'anar a fer gestions, de parir, de plantar un pi, de fer un download, de posar-li un fax al rei, de parir un negret, de rescindir-li el contracte a Kakà, de pixar pel cul, de fer un ninot de fang... és important saber on ens fiquem.




Shit Party






Sense so (no sé el motiu)

diumenge, 14 de febrer del 2010

És diumenge, entreteniu-vos!




Amb el ratolí.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Inspiració carnavalesca

Franco ho va prohibir i ell era un home savi... bé potser no siga un bon exemple


Hui, a moltes ciutats es celebra el carnaval.

Mai no m'agradat massa disfressar-me, però un amic està convidat a una festa i he hagut d'assessorar-lo. He buscat inspiració per trobar alguna cosa decent que pogués posar-se. Com
no sóc gaire exigent (quan es tracta de satisfer les ganes alienes de fer l'imbècil), aviat he quedat content.

Qualsevol personatge d'Star Wars és sempre una bona opció.

I amb pocs quartos...






P.D. Sí, el de la bossa d'escombraries és el Jabba the Hut






divendres, 12 de febrer del 2010

Sant Valentí bestial


Aquest matí he llegit el següent titular al diari:





Tot i que la primera impressió pot ser de sorpresa, hem de reconèixer que, si bé és cert que altres països duen anys d'avantatge...






...la tradició de follar amb animals està ben arrelada en la tradició popular espanyola.





Peu de foto
:
Pervertit espanyol agita una roca solta. Aquest espanyol de 39 anys estava tan content, mantenint relacions carnals amb una gallina quan ambdós -ell i l'ocell- van resultar aixafats per una enorme roca. Irònicament, el seu impuls probablement va provocar que la pedra es deixés anar en un primer moment. "




Fins i tot, Siniestro Total li va dedicar a aquest sa costum, una cançó infantil:




P.D Supose que quan van editar aquesta cançó, el Defensor del Menor, estava de vacances.

dijous, 11 de febrer del 2010

El punki amable



Després de l'apunt del dimarts, els senyors Txisky i Llufa em van recomanar una cançó. És un altra versió de The house of the rising sun*, feta per Monstruación i que es titula Kornellà. No la coneixia. Per si algú més està en la meva situació, jo, amablement, els ajude a allunyar-se una mica del món de la ignorància musical.

Al youtube només he trobat el que sembla una versió d'un altre grup (especialitzat en fer versions de versions, supose), però amb el cantant original de Monstruación. Sí he trobat la cançó al Goear. Aquí les deixe.


A més, i ja que he anat per feina, he afegit algunes cançonetes clàssiques del punk del terreny.


Siniestro Total
(quan era Siniestro Total, amb Germán Coppini), La Polla Records, Kortatu, Eskorbuto i Parálisis Permanente. No està malament, no.També en deixe una de Kaka de Luxe. No és ben bé punk, però com es compleixen 30 anys del començ de La (cansina) Movida, farem una excepció.





*L'última, ho jure.























































dimecres, 10 de febrer del 2010

Temps per jugar


Quan jo era xiquet i anava al col·legi, les festes de nadal acabaven després del dia de reis. El dia 7 de gener, tots cap a l'escola. Anys després, la cosa va canviar i les vacances acaben ara un dia més tard, així els nens poden gaudir més dels joguets que han deixat els mags d'orient.

Una sort.


Ahir va començar un nou període de sessions al parlament espanyol des que van parar per Nadal.


Supose que algun fill de puta estarà fins als collons de jugar.


Per si algun d'ells vol jugar més, aquí deixe una proposta.









P.D.Tots els vídeos de la ruleta russa de The Deer Hunter (El cazador) de Michael Cimino, estan capats i no es poden afegir al bloc. Només he trobat aquest amb una musica al damunt. Podeu veure el joc recomanat, com déu mana, aquí.

dimarts, 9 de febrer del 2010

El ie-ié gandul



Aquesta cançó sempre m'ha donat pena i no ha acabat d'agradar-me. No coneixia la versió del Bob Dylan. Cantada per ell m'agrada més. La versió del Demis Roussos, especialment el vídeo lisèrgic, és insuportable. La de la Sinead O'Connor és impossible escoltar-la, només xiuxiueja. Els Beatles fan una de les seues cosetes simpàtiques i molt modernilles. Pase dels Duran-Duran. La versió catalana és curiosa.

Quasi 300 versions d'aquesta cançó.


No tinc ganes d'escriure.










































dilluns, 8 de febrer del 2010

La mort d'en Bunny Munro

Aquí també tenim un conillet, però l'altre us agradarà més

Aquesta setmana he començat a llegir una novel·la. La mort d'en Bunny Munro. L'autor és el músic australià Nick Cave, líder de bandes com ara The Bad Seeds o The Birthday Party.
Quan vaig veure el llibre sobre un taulell, em va atraure la seua portada. El nom de l'autor però, em va fer un poc enrere. Els músics, polítics, presentadors, toreros, models, gilipolles... que un dia decideixen escriure un llibre, sovint em fan una barretja de por i llàstima. Llàstima, per la nul·la qualitat dels textos (que escriguen un bloc, com fem els demés mediocres). Por, quan pense en els criteris que les editorials segueixen per decidir què posen al mercat.

He llegit només un parell de capítols, però puc afirmar que els meus prejudicis inicials eren, aquesta vegada, infundats. La casa de l'edició catalana el compara amb Bukowski i Tom Sharp.
Irvine Welsh, a la versió en castellà, amb Cormac McCarthy, Franz Kafka i Benny Hill. Potser tot siga un poc exagerat, però tot i això, el llibre és recomanable.




Fins aquí la meva tasca com a crític literari. He de reconèixer que la capacitat de crítica que tinc està dedicada (al 90%) a posar a parir allò que no m'agrada. Elogiar la resta em costa massa esforç. Si voleu escoltar-me coses positives i constructives, a tot estirar podreu aconseguir que en diga una de cada: ànode i grua*.

En qualsevol cas, i com bé diu el Senyor Gerent: llegiu, pudrits, llegiu...

Sense abandonar la novel·la vull, però, fer-los partícips de la meva indignació.

Com ja he dit abans, el que primer em va agradar del llibre, fou la portada. És, sens dubte, una mica efectista i no massa original, però un és persona senzilla i amb poc en té prou. A més, la composició anuncia molt bé el que després encontrem a l'interior de l'obra.


La portada que vaig veure és aquesta:




Poderós. Contundent. El blanc i negre del rètol del nom, el de la foto (un dels conys a l'oli més famosos del món de l'art,
L'origine du monde 1866, de Gustave Courbet) i el roig del títol. Fan ganes de llegir-lo, veritat?

A mi me'n van entrar, així que vaig anar a buscar l'edició en
català.

Encara que a l'FNAC d'Alacant l'oferta de literatura en català és reduïda, (en breu parlaré sobre aquest particular) vaig trobar el llibre.

Aquí va saltar la sorpresa. Vaig pensar en la sort que havia tingut de trobar primer l'edició castellana. Si primer hagués vist la següent portada, potser hui no estaria recomanant aquesta novel·la.


Comparen vostès i troben les 7 diferències
:




Bé, val, val no cal que en diguen més... en realitat, amb una diferència en tinc prou.

Però quina diferència...



Sí, efectivament, el saborós entrecuix de la primera foto, aquell parrús suggeridor, la cova fosca i llesta per a ser explorada, una vegada s'aconseguisca travessar l'espès bosc que el temps ha fet créixer en la seva entrada, allà on el pintor clàssic va creure trobar l'origen, l'arrel, el principi de tota la nostra existència... Tot això, ha estat substituït per unes calces que són una versió dislèctica del mallot de la muntanya del Tour de França.









P.D Poden llegir el capítol narrat per l'autor, aquí



*Festival de l'humor...

diumenge, 7 de febrer del 2010

És diumenge, entreteniu-vos!





Feu servir l' tecles de fletxa per moure
Míssils: tecla d'espai
Hiperespai: Ctrl o tecla de majúscules
Pausa:P
Sortir del joc:Q
Silenciar el so:M

dissabte, 6 de febrer del 2010

Múrcia i l'Ikea m'inspiren



Hui he visitat Múrcia.

He anat a un Ikea.

He comprat un armari gran, he aconseguit carregar-lo a un Seat Ibiza i portar-lo a casa. Abans, amb els punts de la targeta, havia adquirit un cargolador compacte Bosch
, lleuger, ergonòmic i molt fàcil de fer, sempre llest per fer servir gràcies a la seva bateria de liti. A més, no es descarrega si no s’utilitza. El carregador actua també com a suport. El màxim diàmetre de cargol és de 5 mm. Inclou 10 puntes per cargolar i una capsa contenidora de metall. No deixis escapar l'oportunitat! (això deia la publicitat de la web de La Caixa).

Aquesta setmana provaré de muntar-lo. Segur que totes les prestacions de la maquineta, no m'estalvien el disgust que sempre m'enduc quan m'enfronte a un moble suec per peces.

Aquest apunt, però, no va de mobles, de suecs o de suïcidis provocats per una conjunció dels dos factors anteriors.

A Múrcia, he tingut l'oportunitat de relacionar-me amb molts murcians. Aquesta relació ha estat afectuosa per ambdues parts.

Jo, òbviament, he hagut de parlar en castellà.

Ells em parlaven en...

En què collons em parlaven?

No ho sé, amb la mà al cor ho dic (no us diré que faig amb l'altra)

Però m'he esforçat i he aconseguit entendre'ls.

En tornar a casa, he deixat les caixes del moble al garatge i he eixit al carrer amb un somriure al rostre.

Sóc un home nou.

La pròxima vegada que jo parle en valencià en el meu poble i cabrons que viuen aquí tota la seua puta vida em diguen que no m'entenen... faré servir el tornavís per fer-los entrar en raó...







P.D. Si visiten més l'Ikea de Badalona o el de L'Hospitalet, els ajudaran aquests vídeos.





divendres, 5 de febrer del 2010

Notícies breus. Hui: Art.



1


Ahir es va subhastar aquesta escultura a Londres. És L'home que camina ('L'Homme qui marche') del suís Giacometti.
Tot i que s'esperava aconseguir no més de 30 milions de dòlars, l'obra va ser adjudicada per prop de 104. És el preu més alt mai pagat per una obra d'art.

Sempre m'ha agradat aquesta escultura.

No sé si jo hagués pagat tant.




2

Fa unes setmanes, al telenotícies explicaven que uns col·legis estaven visitant el Museo del Prado. Allí, ensenyaven als xiquets els quadres més famosos i feien jocs, mentre els contaven la seua història.

Amb Las Meninas, van assignar un personatge a cada xiquet i van representar la imatge.

Van entrevistar a un nen amb semblant trist:


- Y tú, ¿qué personaje has representado?

- Pués... yo me he pedido Velázquez, pero...me ha tocado ser el perro...







dijous, 4 de febrer del 2010

Frases célebres de niños ( I )




Hui, vull encetar una nova secció al bloc.

El títol és prestat i no massa apropiat, però robar i ficar la pota, són dos trets que sovint em caracteritzen, així que amollat queda.



Es tracta de reflectir frases, màximes o adagis (no necessàriament originals) que, al llarg dels anys, han fet de mi la persona excepcional que sóc; el prohome, l'exemple a seguir, el gendre que volen totes les sogres, el convidat que tots volen a les seves festes, l'amant que tots vostès desitgen per a les seues dones ... un semidéu (i dic "semi" pel simple fet que la immortalitat em fa mandra).


Aquí tenen vostès la primera:

"Si no t'ho pots cruspir o no t'ho pots follar, pixa-t'hi"


Es pot tenir una perspectiva més clara, davant tota la merda amb què hem de lluitar cada dia?





P.D. La sentència és d'una novel·la. No és cap meravella, però "es deixa llegir" (puta merda de frase). Si volen, poden jugar i provar d'endevinar-la. Si no, esborraré aquesta P.D. i n'afegiré una on diga que les paraules són originals meues. Una pista: el llibre està protagonitzat per un gos*.





*No collons, no és la biografia de Guti (Haz)

dimarts, 2 de febrer del 2010

10 minuts (més) de tortura






Sovint patisc mal de cap. Sempre porte paracetamol a la butxaca, per si de cas. Compre capses de 40 comprimits d'un gram. El paracetamol és molt eficaç per la cefalea i la migranya. Amés, la seua composició el fa ideal per aquells qui patim d'úlcera i no podem abusar de l'àcid acetilsalicílic. Quan el dolor ataca, en trec un, faig que les meves glàndules segreguen un poc de saliva i me l'empasse. Ras i curt. No em cal got, ni aigua, tot i que els comprimits d'un gram són més aviat grans.

L'operació de treure el comprimit i consumir-lo ocorre en qüestió de segons. Minuts després, la química fa el seu efecte, envaeix el meu torrent sanguini, i el mal de cap desapareix per unes hores.

Ahir, estava a la feina i el dolor va arribar sense previ avís. Vaig buscar ràpidament a les butxaques dels pantalons. No vaig trobar el que buscava. A la caçadora segur que en tens, vaig pensar. No, tampoc. Merda. No tinc cap farmàcia prop. Vaig començar a posar-me nerviós. Si el fill de puta ve amb força, quede convertit en un ésser inútil, incapaç de comportar-se amb normalitat.

Una companya que ja ens coneix a mi i al meu patiment, em va oferir un comprimit.

Yo tengo paracetamol en el bolso
, va dir. El va obrir. Dins portava una bosseta, que tancava amb una cremallera, amb tampons, mocadors de paper i diversos tipus de medicaments.Va agafar un comprimit que anava dins un embolcall com de paper d'alumini i m'el va atansar.

Només veure el paquetet, vaig saber que el meu mal de cap anava a durar molt més temps aquesta vegada.

Era un puto Efferalgan efervescent.




Mai entendré per a què collons serveixen els comprimits efervescents. Per què una cosa que es pot solucionar amb un simple glop de saliva, s'ha de prolongar durant minuts i minuts. Has de trobar un got, aigua, deixar caure l'aspirina i esperar que es disolga...

Però no es dissol. La pastilleta és dura, molt dura. Comença amb força, com si bullís quan cau a l'aigua, però després s'ho pren amb molta més tranquil.litat amb l'única finalitat de torturar-nos. I quan ja creus que ha acabat... no. La molt puta està en posició vertical dins el got, però segueix allí.


Mentrestant, el teu dolor va creixent i apoderant-se de tu.


Maleïts siguen l'efervescència i tots els seus seguidors.



Gràcies a les seues putes bombolles, els nostres mals de cap duren 10 minuts més.







dilluns, 1 de febrer del 2010

Google va calent...






Des que tinc el blog obert, cada dia visite les imatges de Google, buscant alguna foto interessant, que done un poc de lluentor als meus apunts. Algunes vegades, la imatge més adient apareix de seguida, mentre que d'altres, cal buscar i buscar fins que trobe allò que pot ajudar-los a empassar-se els totxos que escric.

Després d'un mes, he arribat a la conclusió que Google segueix un criteri groller i pervertit, a l'hora de classificar les fotos.

És per això que m'encanta.

L'exemple més clar és el següent: posem la paraula que posem, tard o d'hora ix un parell de mamelles.



Analitzaré 10 paraules, triades (més o menys) a l'atzar, per veure si el que fins ara no és més que una sensació, fruit de la meua ment bruta, pot ser elevat a la categoria de principi informàtic universal.

Anem per feina:




1. Paraula clau: mamelles. Els pits ixen a la primera pàgina. Bé, era fàcil aquesta, però l'escalfament és primordial a qualsevol exercici, i aquesta investigació no n'és una excepció.










2.
Paraula clau: pits. A la primera. Tampoc era massa complicada, però ens ajuda a agafar confiança. Les sensacions són bones i això és sempre bo per començar.










3.
Paraula clau: dones. Ixen també a la primera, però clar, les dones tenen mamelles i era inevitable trobar-ne un parell.











4. Posem-ho més difícil. Paraula clau: platja. A la segona. Podrien vostès pensar que a les platges es fa topless i m'ho pose massa fàcil, però res d'això resta merit a aquest treball. Pensen que les fotos de platges del Google podrien ser totes de Cadis, on està estrictament prohibit mostrar pitram.













5. Un graó més. Anem a despistar-lo. Paraula clau: collons. Ha costat més. No ixen fins a la 28, tot i que a la segona ja tenim un cul. Sorprenentment, ni un parell de collons! Gràcies Google una vegada més per estalviar-me el visionat innecessari de testicles peluts.













6. Paraula clau: . Supose que la cosa es complica més. Però... no, a la segona. El savi Google no és aliè a la tirada que tota mà té envers una bona mamella.















7. Forcem la màquina. Paraula clau: ministre. A la 12. I no protesten, això és un parell de mamelles encara que no està despullada. Collons, va vestida de mestressa sado-maso i porta un fuet. Pregunten als ministres, es veu que a ells els agrada que els fustiguen, però sense que es vega massa carn. Ells són els qui han de donar explicacions, no jo.















8. Concretem amb noms propis. Paraula clau: Gallardón. A la sisena. Tot molt cosmopolita, molt modern, som amics dels animals i volem que el nostre alcalde se n'assabente, tot i que siga mostrant-li les tetes.















9. Seguim amb els polítics. Ara un president. Paraula clau: Zapatero. A la 14 trobem un pit. De gaidó sí, però és una mamella i ens val.













Sí, ja sé que és només un pit, i no un parell, però també hi ha dos culs. A més a la 7 teníem aquesta joia:









Esgarrifós.


10. Després dels polítics, acabarem amb el clero
. Tot sembla més difícil. Paraula clau: Rouco. Senyors, la meua tesi es confirma. A la primera.










11. Tot i que em proposava analitzar només 10 paraules, he dicidit provar-ne una més, per quedar-me totalment tranquil i demanar-li directament a Google que anomene aquest fenomen "Efecte Remitjó". El bonus track serà la paraula clau Tinky Winky. I ,sorprenentment, a la pàgina 22 trobem...












Com...? Que això no és un parell de mamelles? Si que van vostès sobrats...








P.D 1: Per acabar amb l'empatx de mamella. Dues cançonetes:














P.D 2: Poden comprovar els resultats. Les fotos són del 30 de gener, dia en què es va realitzar l'experiment, davant l'Il·lustríssim Notari de Benifotrem. Potser amb el temps pot canviar l'ordre, la qual cosa no variaria l'èxit de la meua recerca.