Potser demane massa

Potser aquest no sigui el post més popular de tots els que he escrit.


Com ja he contat alguna altra vegada, de mon pare vaig heretar (en vida, que el bon home està assegut aquí ara i el veig ple de vigor) dues coses:


1. Una atractiva alopècia


2. La simpatia per un equip de futbol, l'Atlético de Madrid.



Hui l'equip es juga passar a la final de la UEFA League.


Ahir ja vaig patir amb el Barça i avui em toca patir de nou.


Sense tanta pompa ni tanta circumstància com la d'ahir, començaré amb els meus rituals.




No sé si és demanar massa, que em desitgen sort...

Això no és pas futbol

El que ha fet hui l'equip italià, tampoc...

Tòpics refutables

No, aquest tòpic és inatacable (potser és veritat)


Arran dels diversos fronts judicials que actualment té oberts el Jues Garsón, he escoltat sovint, en algunes tertúlies de ràdio i televisió, el següent tòpic:


"La prevaricación es el delito más feo por el que puede ser condenado un juez"



Ja ho hem escoltat abans, en casos com ara els de Lluís Pascual Estivill o Javier Gómez de Liaño.


Per deixar les coses una mica més clares m'he informat. He begut de les més autoritzades fonts jurídiques i tinc més clar què es prevaricar. Anem al Codi Penal:

TÍTOL XX Delictes contra l'Administració de justícia

CAPÍTOL I De la prevaricació


Article 446


El jutge o el magistrat que, sabent-ho, dicti una sentència o una resolució injusta ha de ser castigat:

1r. Amb la pena de presó d'un a quatre anys si es tracta d’una sentència injusta contra el reu en una causa criminal per delicte i la sentència no ha arribat a executar-se, i amb la mateixa pena en la meitat superior i multa de dotze a vint-i-quatre mesos si s'ha executat. En els dos casos s'ha d’imposar, a més, la pena d'inhabilitació absoluta per un termini de deu a vint anys.

2n. Amb la pena de multa de sis a dotze mesos i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini de sis a deu anys, si es tracta d'una sentència injusta contra el reu dictada en un procés per falta.

3r. Amb la pena de multa de dotze a vint-i-quatre mesos i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini de deu a vint anys, quan dicti qualsevol altra sentència o resolució injustes.



Es tracta, segons veuen, de dictar una resolució amb la concurrència de dos elements afegits. Un de caràcter objectiu, la seva injustícia. Un de caire subjectiu, que el jutge tingui coneixement que actua malament.


Els jutges dicten resolucions cada dia, així que no és estrany que una puga sortir malament i resultar injusta. Ara bé, perquè la conducta sigui delictiva, cal que l'home obre amb coneixement de causa. Tot i això no estic d'acord amb la frase que hui comentem. Seria molt greu si jo, que només he anat als jutjats una vegada en ma vida, un dia em lleve amb mal peu i dicte una sentència amb tota la meva mala llet i aquesta resulta ser injusta, però... un jutge? No és la cosa més rara del món, no?


Suposo que és més greu que es condemne a un jutge per matar un hippy (bé, potser no és bon exemple), per furtar-li un caramel a un nen o pegar-li a un pare...


No, crec que aquesta frase no és veritat. És una gran exageració.




No cal més que fer una simple cerca al Google, per descobrir que aquestes paraules, per molt que es repeteixin i per molt contundents que sonen, no sempre són veritat.



Sense haver de recórrer a complexes tasques d'argumentació, només ens cal un exemple per descobrir que hi ha coses per les quals un jutge pot ser condemnat i que poden acabar, en una correguda (ai, quina expressió més escaient), amb la seva reputació...




Orden en la salaaaaaaaaaaaaaahh!

P.D. Si volen ampliar els seus coneixements sobre la matèria, poden clicar aquí. També aquí i aquí.

És diumenge, entreteniu-vos!

Dades imprescindibles

Sevilla, terra de treballadors i bons acudits...



Després de notícies tan importants com el número de pizzes que es venen i el preu per segon a què arriben els anuncis la nit de la Superbowl, hui ens ha arribat una de les dades més importants de l'any.




Ja sabem quantes bombetes s'han encès a la Feria de Sevilla: 370.000.



Com sé que sense conèixer aquestes coses ni vostès ni jo podem viure, m'he vist amb obligació de fer aquest apunt.


Ja poden respirar tranquils.




Quant de fill de puta gandul menjador...




.

Merda de tren

Segur que han vist vostès aquest anunci.

La versió publicada no és, però, la completa.



Els faré cinc cèntims.


Un tren amb motor de carbó. El maquinista parla amb l'encarregat de la caldera, es lamenta i li conta que el seu fill no vol continuar amb l'ofici del seu pare (que ell ja havia heretat de l'avi). El maquinista va conduint el tren mentre l'altre es deixa els ronyons omplint la caldera de carbó.

El maquinista està trist. Pensa que el seu ofici es perd i tracta de sumar a la seva causa el seu company de màquina. No pensa, però, que potser aquest últim desitja quelcom millor per als seus fills. No vol que tinguin que treballar amb la merda del carbó per guanyar-se la vida. Però clar, l'altre és maquinista, és el puto amo del tren i cobra un sou que dobla el seu. Així és molt fàcil parlar. Ell té els pulmons fets mistos per la pols i les emanacions de la caldera.



Passen els anys i el maquinista corre pel camp buscant el seu antic company de feina. Vol comunicar-li que el seu net ha decidit ser maquinista. Conduirà un dels meravellosos nous trens d'alta velocitat.



Una vegada més, el carboner ha de callar-se els seus pensaments i fa veure que se n'alegra amb les notícies del seu company. Però la realitat és altra.


Quan va arribar la locomotora elèctrica, a ell el van fer fora de la Renfe. Un ERE es va cardar a la meitat dels treballadors encarregats de les antigues calderes. El seu fill va haver de deixar l'escola, no va trobar feina i va començar a consumir heroïna. Va morir de sida pocs anys després. La seva dona el va abandonar i es va tornar a casar (després de l'aprovació a l'any 81 la llei del divorci) amb un maquinista amb qui el carboner ja havia treballat i que sempre li va caure molt gros.

Des d'aleshores, l'home malviu pràcticament com un captaire, demanant a la porta de l’església i menjant cada dia als menjadors socials de Cáritas. El seu antic company mai no el va ajudar, tot i que era conscient de la seva situació.



Sobtadament, els dos homes veuen que un tren s’apropa.

L’antic maquinista el mira amb orgull.

El carboner comença a córrer cap a la via i es llança baix les rodes del tren.


El que li faltava després de tants anys era que vingués aquest fill de puta a parlar-li del tren...

És diumenge, entreteniu-vos!

Massa matraca!

Pues mira que el mío...

Y tanto que te gusta...





Hauré de crear al bloc una secció fixa dedicada a l'anàlisi de la publicitat a internet.



Si fa uns dies parlava d'ofertes de matrimoni amb dones de l'estepa siberiana, hui, tafanejant per feisbucs aliens (de propi no en tinc, amb el bloc ja perd el temps de sobres) he trobat aquesta perla.




Al menys no han fet servir com a eslògan:

VEN A COMER A MINABO,
LA CARNE SIEMPRE ESTÀ DURA,
PERO DE POSTRE HAY LECHE CALENTITA

Expatriat... de "todo a 100"

Per motius laborals he hagut de canviar de domicili.


O potser hauria de parlar de residència, si entenem per domicili un concepte més estable i amb connotacions administratives.

Tant de bo treballés per una companyia internacional i estigués a Nova York amb un apartament a Park Avenue, pagat per l'empresa i cobrant 8.000 euros al mes, com aquells estirats que estan cada dia a un dels milers de programes de "españoles, andaluces, extremeños, castellanos, murcianos, andorranos... por el mundo" que hi ha.



No és el meu cas. Estic només a uns 100 quilòmetres de casa, a una ciutat envoltada de muntanyes, l'apartament està als afores, no té més de 50 metres i el pague jo de la meva butxaca. Almenys, té internet de sèrie.



Els caps de setmana puc tornar a casa, però la cosa no és fàcil. He hagut de fer mudança i és una cosa que sempre m'ha fet mandra. A més, estic tot el dia sol i, al contrari del que inicialment em semblava, no m'acostumo. Tinc als companys de feina però, clar, encara no es conec i tampoc tinc massa interès.



Des que arribat no deixa de ploure i fins i tot sembla que pot nevar. M'agrada la pluja, però de moment no m'està facilitant conèixer la ciutat i la seva gent. Hui provaré d'anar a fer-me una cervesa i confondre'm entre la fauna local.






Potser hauria d'haver-me casat amb la puta russa de l'anunci, almenys em faria companyia...








P.S. Apunt sentimentaloide i gairebé d'autoajuda i exorcisme. En definitiva, una gran merda. Perdonen las disculpas.

Sí, m'agraden, però no per a això...

Matrimoni? Per què no adopció? Ja posats...





P.S. L'anunci és real d'una web porno d'intercanvis culturals. No deixe l'enllaç, perquè va canviant i potser que, quan cliquen vostès, el banner siga un altre. Però... bé si segur que no és el primer cop que el veuen. Vostès també estan interessats en el mestissatge entre els pobles...

És diumenge, entreteniu-vos!

Donkeykong suprimit per donar molta matraca...

Perdonen las disculpas.

Moda punki en Galerías

Vosaltres no ho sabeu, però m'estic fent una palla...


Ahir va morir Malcolm Mclaren, creador de punkis de postal i escaparate per excel·lència.


Es va inventar els Sex Pistols per promocionar i vendre la roba que feia la seva companya, la Vivienne Westwood.



He de reconèixer que no li va sortir malament la idea. Els Pistols van tenir el seu mèrit i alguna cosa bona feren.Té mèrit que un dels grups més famosos de la història estigués format per músics que quasi no ho eren. Sid Vicious (Gary Oldman no, el de veritat), no sabia tocar el baix, però allí estava (fins el cul de cavall, però estava). A més, tots hem cantat (a la nostra manera) algun cop el God save the Queen o Anarchy in the UK.








In memoriam, li dedico aquest apunt, a mig camí entre posar-lo a parir i retre-li homenatge.

Un home d'esquena.

Aquest senyor que està d'esquena és una estrella de l'esport.


Vostès no li veuen la cara i, potser, no el coneguin, però hi ha qui diu que és el millor jugador de futbol del món. Juga a un equip espanyol de la capital que sempre vesteix de blanc, potser hagin escoltat parlar d'ell. Quan a Espanya manava el senyor baixet del bigoti, li deien "el equipo del gobierno". Aquest jugador és portuguès i abans jugava a Anglaterra, a Manchester. El president de l'equip espanyol el va fitxar per una milionada, ara no recorde quant va ser, però molt, molt, va ser molt. Aquest equip va ser eliminat de la copa del rei i de la Champions. Tot i això, si poses la tele i veus els esports, només parlen d'ell. A la lliga, el seu equip no va malament, però tot sembla indicar que li queda poc per romandre disfrutant. Aquest cap de setmana té una visita complicada a casa seva. Aquest jugador està cada dia als diaris i no només parlen del seu joc. A tingut embolics amb Paris Hilton, condueix un Ferrari, ha fet publicitat per als millors dissenyadors, canvia de botes cada partit i els mitjans de comunicació se'n fan ressò, les xiques esperen hores per veure'l sortir dels entrenaments per fer-se fotos amb ell...


Sovint, la seva presència provoca una mena d'histèria col·lectiva.





És, en definitiva, una estrella.






Ah! L'altre, és Messi.

Juga a futbol.








P.S. Papa, perdona'm.

Jet lag (sí, sí)

Dilluns passat vaig escriure un apunt sobre el canvi d'hora.

Hui em veig obligat a escriure'n un altre. Molt breu, això sí, que he matinat molt per anar a l'aeroport.


Acabe de baixar de l'avió procedent del Regne Unit i trobe que tinc jet lag...


Bé, diré la veritat... el que tinc és una resaca de tres parells de collons després de 4 dies de pubs i pintes de cervesa.


També vaig entrar a un museu.

Hi havia quadres.












P.S. Perquè vegin que no sóc tan insensible davant l'art, n'he deixat una mica a l'apunt. Són imatges de carrer de Bansky. Es suposa que va nàixer a Bristol.

Àlbum de viatge (II)

Àlbum de viatge

I tant...


Estic passant la Setmana Santa lluny de casa.



Anglaterra és sempre una bona opció per un amant de la cervesa. He decidit fer un parell d'apunts amb unes instantànies de llocs interessants que he visitat. Es tracta, principalment, de pubs. Els anglesos no són molt fotogènics, així que he decidit deixar unes fotos del lloc que has de visitar cada 5 minuts quan beus una pinta de Guiness rere altra.

Ryanair: premis i mentides

No, aquest no és el premi
Molt breu i molt ràpid. És tard i la cervesa negra fa el seu efecte en el meu organisme.



Per tots aquells que tinguin previst viatjar amb Ryanair.

A cada vol posen a la venda unes targetes d'aquelles de "rasca y gana".

Segons anuncien per la megafonia, pots guanyar premis en diners i espècie.

El premi en espècie, segons la locució en castellà, és una cotxe. Un Mini Cooper.


Ara bé, segons la locució en anglès, el premi és també un cotxe... però ara és un Fiat Punto.


És el mateix vol i les mateixes paperetes...


Què vol dir, tot plegat?


Doncs, que no existeix el cotxe i que tot és una puta mentida.



Low cost? Sí.

Fills de la gran puta? També


Bona nit.