Expatriat... de "todo a 100"

Per motius laborals he hagut de canviar de domicili.


O potser hauria de parlar de residència, si entenem per domicili un concepte més estable i amb connotacions administratives.

Tant de bo treballés per una companyia internacional i estigués a Nova York amb un apartament a Park Avenue, pagat per l'empresa i cobrant 8.000 euros al mes, com aquells estirats que estan cada dia a un dels milers de programes de "españoles, andaluces, extremeños, castellanos, murcianos, andorranos... por el mundo" que hi ha.



No és el meu cas. Estic només a uns 100 quilòmetres de casa, a una ciutat envoltada de muntanyes, l'apartament està als afores, no té més de 50 metres i el pague jo de la meva butxaca. Almenys, té internet de sèrie.



Els caps de setmana puc tornar a casa, però la cosa no és fàcil. He hagut de fer mudança i és una cosa que sempre m'ha fet mandra. A més, estic tot el dia sol i, al contrari del que inicialment em semblava, no m'acostumo. Tinc als companys de feina però, clar, encara no es conec i tampoc tinc massa interès.



Des que arribat no deixa de ploure i fins i tot sembla que pot nevar. M'agrada la pluja, però de moment no m'està facilitant conèixer la ciutat i la seva gent. Hui provaré d'anar a fer-me una cervesa i confondre'm entre la fauna local.






Potser hauria d'haver-me casat amb la puta russa de l'anunci, almenys em faria companyia...








P.S. Apunt sentimentaloide i gairebé d'autoajuda i exorcisme. En definitiva, una gran merda. Perdonen las disculpas.