Dijous passat vaig haver de viatjar a Madrid en tren per la feina. El vaig agafar a les 7 del matí i havia de tornar a les 8 de la tarda. Vaig acabar el treball a les 7,30 i vaig eixir al carrer a buscar un taxi per anar a l’estació. El centre de Madrid, però, estava col•lapsat per les celebracions “matalasseres” a la font de Neptú. Vaig descartar el taxi i vaig decidir córrer. Un parell de quilòmetres en 15 minuts no són massa, tot i anar amb americana, corbata i sabates de taló.
Vaig arribar a temps a l'estació.
Un problema d’última hora amb el bitllet, però, em va obligar a passar per les taquilles i tornar a imprimir-lo. Com és fàcilment comprensible, anava totalment suat i l’aspecte de la meva roba, no distava massa del que va fer famós Camacho ja fa uns anys al mundial de futbol.
La cua era considerable, però vaig explicar la meva situació (el tren sortia en 5 minuts) i vaig demanar si em podien deixar passar, tot amb molta educació i cortesia. Els demés passatgers, que feien cua tranquil·lament, i que volien bitllets per altres trens que sortien més tard, clar, van accedir amb la mateixa amabilitat i cortesia.
Tots?
No, tots no. Un senyor petit amb bigoti em va explicar (amb les ja esmentades amabilitat i cortesia, val a dir-ho) que ell portava uns minuts fent cua i no em permetria avançar-lo. El senyor va comprar quatre bitllets per la setmana pròxima, els quals va canviar un parell d’ocasions, perquè no tenia clar si els volia tots junts (d’aquells amb una tauleta en mig) o separats. S’ha de viatjar còmodament.
Sí, jo vaig perdre el tren. Era l’últim del dia i vaig haver de buscar un hotel. No havia previst que dormiria allí i no portava roba per canviar-me, així que vaig haver de buscar una botiga i comprar una camisa, mitjons i calçotets. Sóc persona curiosa.
A l’estació, no vaig poder acomiadar-me del senyor del bigoti com cal i agrair-li la seva inestimable amabilitat i la seva impagable simpatia.
Ho faré ara.
Gràcies, fill de puta!
Aquí tens un regal per a que te'l mires abans que isca el teu tren
Digue'm agorer
Aquí tens un regal per a que te'l mires abans que isca el teu tren
Digue'm agorer
I no va aprofitar per a anar a veure Neptú?
ResponEliminaUn cop va passat l'odi inicial i les ganes de matar homes amb bigoti, he de reconéixer que vaig anar a buscar gresca...
ResponEliminaQuan es parla de viatges en el temps sempre es posa l'exemple de si es mataria a Hitler al bressol. Crec que en el seu cas s'hi hauria d'afegir aquest senyor a la llista. I si pot ser multiviatges, per anar provant diferents maneres d'execució, com el joc aquell de l'oficinista i el cap de secció.
ResponEliminaConsoli's pensant que a l'avio que anava cap a les Canàries l'agost de fa 2 anys, de ben segur que hi havia algun filldeputa que no va deixar passar a algú que, com vostè, tenia pressa...
ResponEliminaUn senyor petit i amb bigoti... no foti... no era... no seria... aquell?!
ResponEliminaEn Rompetechos.
ResponEliminaHola, soy el señor del bigote (pequeño lo será su padre).
ResponEliminaEfectivamente ya me di cuenta que llevaba prisa y podía perder el tren ¿o se cree que soy imbécil? Pero atisbo a un catalufo a cien metros de distancia y cuando noté su hedor asediando mi espalda me dije para mis adentros «éste se va a joder».
Y más cuando descubrí, por su provinciano acento, que no era catalufo sinó aún peor, un valenciano renegado, un pancatalanista pancartero, un secesionista infame... en fin, una mofeta inmunda que apestaba antiespañolismo por los cuatro costados.
Celebro haberle jodido, aunque lamento que al final lo pasara bien y que ningún compatriota, aun colchonero, tuviera a bien dejarle un recuerdo de la Villa y Corte con un buen acero toledano.
A no ser que el senyor petit i amb bigoti sigui qui tots pensem, dubto que en cas d'anar a raure a aquest blog pugui entendre les paraules que li adreceu.
ResponEliminaNo tots els senyors petits i amb bigoti tenen la mateixa facilitat per als idiomes.
Deu ser el típic fill de puta que corre pel mercadona que no et deixa passar quan tu només has comprat una fucking ampolla d'oli per fer el dinar i ell porta un carro ple fins a la bandera.
ResponEliminaBomba lapa per ell.
Gràcies a tots per mostrar comprensió, supose que per aquestes coses ha de servir tenir aquest bloc (de merda)
ResponEliminaPel que fa al senyor Anònim, he de donar-li la raó en tot el que diu:
1. sí, mon pare és petit.
2.sí, vaig pensar que era vostè un puto imbècil des que vaig entrar a les taquilles (encara ho pense, de fet)
3. la seua definició de la meva persona no podia ser més encertada i acurada. Particularment quasi em fa plorar d'emoció veure'm retratat com un "una mofeta inmunda que apestaba antiespañolismo por los cuatro costados".
Recorde, però, que, si no vaig errat, demà ha de viatjar vostè en tren i que qualsevol cosa pot fallar...
En aquests casos la violència física està plenament justificada.
ResponElimina"¡Cuánto cabrón!", que deia aquell de la tele...
ResponEliminaNomés hi ha una cosa que no em quadra en aquesta història: dimecres passat a les 7:30 de la tarda no hi podia haver celebracions matalasseres perquè el partit no es va acabar fins cap allà a les 11. Segur que era dimecres, Sr. Remitjó?
- Josep, li ben assegure que va tenir sort, quan vaig eixir ja no el vaig veure, però en aquell moment no sé què hagués pogut fer-li amb l'encabronament que portava
ResponElimina- Senyor soprano, gràcies per l'apunt. Té vostè tota la raó. Aquesta història correspon al passat dijous. Afegiré la correcció.