divendres, 12 de març de 2010

Brit Pop Rock 80's & 90's

The Haçienda (Manchester)




Ahir em va envair la melangia



Vaig recordar una època de la meva vida que vaig dedicar a escoltar música britànica.
Vaig estar remenant alguns compactes i vinils (tot i que ja no tinc tocadiscs, bé, en tinc un, però sense agulla des de fa 12 anys) i aquestes són algunes de les cançons que vaig revisitar (ja fa ràbia la paraula, eh). La moda del moment, tampoc no vaig ser jo massa transgressor. Com no estic molt inspirat per escriure, he decidit penjar uns quants vídeos. Els més joves poden trobar coses noves i aquells que ja els coneixien, poden recordar què feien quan eren més joves.


Al primer vídeo la cançó no està completa. Va ser una de les primeres aparicions en directe dels desapareguts Stone Roses a la tele (la presentadora diu que és la primera, però no ho tinc tan clar) i una sorpresa inesperada amb la llum, ens permet disfrutar d'una de les clàssiques pixades fora de test del Ian Brown, cridant "amateurs, amateurs", mentre la senyora tracta de donar explicacions.


També aprofite per recomanar un parell de pel·lícules interessants sobre aquell temps i aquesta música. La primera es diu 24 Hour Party People i es centra en la carrera musical dels Happy Mondays (i una mica de Joy Division). Tot al voltant d'un dels més mítics locals d'aquell moment, The Haçienda, en Manchester. La segona és Control, centrada en la vida (més aviat la mort) del cantant de Joy Division, Ian Curtis.



















































17 comentaris:

  1. "And if a double decker-bus crashes into us, to die by your side is such a heavenly way to die. And if a ten-tons truck kills the both of us, to die by your side -well, the pleasure, the privilege is mine (...) There's a light that never goes out (...)".

    M'ha fet vostè vessar una llàgrima, mossènyer. Als seus peus.

    ResponElimina
  2. Benvolgut Remitjó, sou una mica filldeputa, perquè articles com aquest et recorden com n'ets de gran.

    Però a la vegada també et recorden l'orgull d'haver estat adolescent i jove en la que potser és la dècada musicalment més rica i creativa de la història.

    A hores d'ara encara trempo amb els Happy Mondays (amb l'immens i brutal Bez). Sense oblidar tota l'escena Madchester i tot el què hi havia abans i una mica de després.

    I la pel·lícula 24 hour party people molt recomanable, especialment per a tots aquells pimpollos que creuen que el brit pop comença amb Oasis o (pitjor) Franz Ferdinand.

    ResponElimina
  3. Gran pel.lícula la de 24 Hour Party people!
    No us poseu nostàlgics home, que només fa uns 25 anyets d'això. Res, com si fos abans d'ahir..

    ResponElimina
  4. Collons, quin recopilatori!

    Hi ha cançons que em sonen molt, però no en sabia pas l'autor/intèrpret.

    ResponElimina
  5. - Senyor Merdevalista, Morrisey, cada vegada més gras, però encara conserva el seu esperit... Aquest estiu va cancel·lar un concert als 10 minuts perquè li van llençar un got o van escopir-li, no recordo ara bé


    - Senyor Llufa, sabia que provocaria aquest sentiments contradictoris. Però no es preocupi, no ha passat gaire temps, si aleshores érem joves, ara ho seguim sent. Per cert, el Bez, segueix fent el mateix, però ara en programes de l'estil Gran Hermano Vip, toca els collons i les maraques...


    - Doctor J., young at heart!no té raó, "que 20 años no es nada", ja ho diu el tango (tot i que a aquesta pel·lícula surt el baixista del Roses en un cameo i sembla un porquet)


    - Senyor Josep, passa sovint amb la bona música, sempre ens sona tot i que no puguem identificar-la del tot


    - Sr. Txisky, jo per apluidir hauria de soltar les maraques i ara estic en tranç i no puc obrir les mans


    - Sr. Txisky, jo per aplaudir hauria de soltar les maraques i ara estic en trànsit i no puc obrir les mans... puto LSD

    ResponElimina
  6. Tot i no ser del meu estil, gent com Joy Divisíon o Happy Mondays van marcar una època musical. La pel·lícula 24 Hours Party People és un clàssic, com també ho és Quadrophènia. A hores d'ara cap de les 2 m'agrada massa, però com dic van ser influents anys enrere.
    Per cert, l'escena dels Sex Pistols tocant davant 6 o 7 persones en 24 Hours Party People és realment graciosa.

    ResponElimina
  7. S'ha de reconèixer que tens un gran gust musical^^.Has escoltat els "The killers"?No són de la mateixa època però t'hi poden transportar...

    ResponElimina
  8. - Noveldaytantos, he visitat el seu bloc, és vostè familia del Senyor Neandertal Total? O això o a Novelda han abandonat el safrà i es dediquen tots (amb èxit) a l'humor "photoshòpic"

    ResponElimina
  9. - Maria, no estan malament, tot i que no els he escoltat massa, alguna cosa m'ha arribat. Això sí, dins de 20 anys algú els penjarà al seu bloc i al veure'ls direm: The Killers, mítics!

    ResponElimina
  10. M'he quedat amb cara de tonta i un somriure d'orella a orella. És la banda sonora d'una gran època de la meva vida. (però m'hi han faltat els Pixies. xxxxxt. no ho diguis a ningú)

    ResponElimina
  11. I mentres The Haçienda estava escrivint la història del pop rock, a l'Estat Espanyol...

    «déjame! que yo no tengo la culpa de verte caer,
    si yo no tengo la culpa de verte caer.
    Entre dos tierras estás
    y no dejas aire...»

    Nohasefaltadesirnadamás.

    ResponElimina
  12. - Sal i sucre, els Pixies estan al meu altar, però hui m'he centrat en la música britànica i en Balck Francis i companyia són de Boston. Un altre dia els dedicaré un monogràfic. If man is five, if man is five, then the devil is six, then the devil is six...

    Benvolgut Senyor Llufa, jo pel seu bloc sempre passe sense embrutar ni trepitjar la cuina fregada. Si us plau, el Búmbury no el nomene més per aquestes contrades, la seva mentida impostada em fa patir d'ardor... Com deia, com deia...? " no seas membrillo" (toca't els collons el manyico)

    ResponElimina
  13. Té raó. Com que jo els tenia tots juntets en casets recopilatoris de l'Asako,el Zeleste i el Depo... Les etiquetes se'm barregen.

    ResponElimina
  14. Tens bon ull. Efectivament nosaltres som el bloc original. Al novembre 2009 ens vam escindir i van ser creats 2 blocs totalment independents, cadascú en un idioma.

    El paregut entre els 2 blocs deu de ser gran, ja que la idea base va ser de tots els membres i a més venim del món de la fotografia i les publicacions. ¿Per què canviar un estil que funciona raonablement bé?.

    ResponElimina
  15. ... i Spandau Ballet...???... (ualaaaaaaaaaa!!! que he dit!!!!)

    ResponElimina
  16. RaTeta, RaTeta, no juguem amb foc...

    ResponElimina