Gorrilla amb abric de pell 1- Poesia absurda 0

Arribe amb el meu cotxe a l'aparcament d'un centre comercial. Encara que és dimarts al matí, estem en rebaixes i hi ha molta, molta gent. Veig un lloc lliure i em dirigisc cap a ell. Sorpresa. Una senyora amb un abric de pell està situada allí dreta i em mira desfiant. Toque el clàxon suaument i ella em diu que el seu marit ha anat a donar la volta perquè li agrada aparcar de cul i no de cara. Tracte d'explicar-li que les coses no funcionen així. No, no ho entén. Decidisc manar-la a la merda. Sorprenentment és bel·ligerant i respon. Mal fet, ha provocat la meva ira*. Reproduïsc la conversa.

- A la merda senyora, tire a la merda
- A la merda aneu tu i un gos.

Això sí que no. Pot posar-me a parir, però no vaig a consentir-li que no respecte la rima d'una de les meues frases preferides.

- Senyora, perdone, però voldrà vostè dir, “a la merda van dos, tu i un gos”, si no, no rima.

Ella posa cara de no entendre una paraula, però jo cada vegada estic més cabrejat i insistisc.

- Aparte's, és vostè una pèssima poeta i no sent cap respecte per la seua integritat.

Acoste més el cotxe al seu abric de rata morta. La cabrona no s'aparta, no es mou ni un pam. No només això, sinó que comença a cridar i a alçar els braços, cridant l'atenció de la gent que ens envolta. En lloc de posar-se de la meua part TOTS m'increpen, fins que m'obliguen a retirar el cotxe, fent-me uns metres enrere. El seu marit arriba i aparca. Decidisc marxar-me a casa amb una mala llet com un piano**.

La pròxima vegada tornaré preparat.



*i** Sí, i engolint-me la meva ira, sí...