divendres, 5 de març del 2010

Situacions incòmodes.


Tots em patit alguna vegada un situació que ens ha fet sentir-nos completament fora de lloc, sense poder reaccionar i amb aquella sensació tan estranya de voler que algú aparegui sobtadament i et clavi un sabre làser per l’ull i així deixar de patir.

Potser el problema sigui estrictament meu. Tinc un sentiment de vergonya aliena massa desenvolupat i sovint, em veig obligat fins i tot a canviar de canal quan, a la tele, surt algú fent l’imbècil més del que les mínimes normes del decor aconsellen. D’exemples n’hi ha milers: està aquell qui es creu que sap cantar i sembla un gat atropellat per un tanc rus, qui es pensa que és un gran ballarí i roda i roda sense saber on va (bé, ell no ho sap, els demés sabem tots que acabarà al terra), qui es creu que sap presidir un país i... acaba al terra també, deixem-ho aquí...


On vull anar a parar? Encara no ho sé, aquest apunt l’estic escrivint a salto de mata i es nota...


No sempre podem, però, carregar-li la culpa als demés. De vegades som nosaltres els que fiquem la pota i provoquem el nostre patiment.


Un exemple clàssic:



[Exterior, dia]


- Hola, Ana, com va tot?



- Molt bé, anem tirant.

- Escolta, enhorabona, que no ho sabia...


- No ho sabies...?


- Que estàs prenyada, que no ho sabia...


- No, Remi (ella sempre em diu Remi, potser es mereix el que li passa), no estic embarassada...potser he guanyat una mica de pes...




Sí, potser podem arreglar-ho amb un parell de pets



Un altre molt recent (encara em ruboritzo)
:

[A la feina, tarda]

- Juan, el sábado tenemos la boda de Fernando. Vas a ir al final?


- Sí, sí, iré con mi pareja, que al final sí puede venir



- Con tu pareja? Vaya, qué mariconísimo te ha quedado eso…será tu novia, tu mujer… eso de pareja queda gaylor total…



[Saló de bodes, nit,
sí, han encertat, la parella del meu company de feina des de fa 6 anys, és un sanguango de gairebé dos metres d’alçada]

- Hombre Juan, que bien, como me dijiste, has venido con tu...pareja...



Mai no ho hagués sospitat...

8 comentaris:

  1. Sr. Remitjó ha provat de no exterioritzar el que pensa? (encara que gambades d'aquestes en fem tots)
    Per cert, la primera foto.. collonuda, he rigut una bona estona.

    ResponElimina
  2. No és l'únic a qui li passa això del canvi de canal. Per cert, l'Ana que comentes, t'ha tornat a dirigir la paraula des de llavors?

    ResponElimina
  3. Si cada vegada que surt un imbècil per TV canvies de canal, val la pena que tires la televisió al riu directament. De veres.

    ResponElimina
  4. Déu n'hi do. Encara no li han donat cap premi?

    ResponElimina
  5. És per això que jo ja no felicito cap dona amb sobrepes sinó veig com li baixa el tap mocós o trenca aigües davant meu.

    Ni que m'ho jurin.

    - "Ep, que estic prenyada!"
    - Sí, sí...

    ResponElimina
  6. - Srta. ni els esfínters ni la boca puc controlar... (he de reconèixer que la foto només l'he traduït)

    - Albert, a aquesta amiga (encara ho és) vaig haver de mimar-la una mica durant un temps (em convenia egoistament, ja ho contaré un dia)

    - Neandertal. aquí no tinc riu, però un dia passaré per Novelda i faré una aportació al Vinalopó

    - Sal i sucre, premi? a mi? un reintegrament a la Primitiva compta?

    - Senyor Llufa, tinc un problema. les prenyades em posen i em veig obligat a ser amable amb elles... Això provoca la meva incontinència...

    ResponElimina
  7. Avui m'he fet un fart de riure amb el seu post: semblava el pàjaru de la darrera foto! Però sense wambes, eh!

    ResponElimina